Barcelona,
7 de Juny (el Parlament) 19.33
Els diputats surten
de la cambra com en una processó. En pocs instants la sala resta buida, silent,
amb el record del més exaltats dels plens que s’hagi celebrat mai abans ressonant
pels recons. Les llàgrimes de cristall de l’espectacular aranya que penja del
sostre encara dringuen fidels a la ressaca de l’onada que acaba de sacsejar el
futur de Catalunya. La cridòria de la
turbamulta d’allà fora torna a renéixer dins del Parlament i els que se
n’adonen, impulsivament, somriuen satisfets. Una munió de càmeres i micròfons
els assetgen als passadissos. Inclús aquells que donaven corda als diputats
contraris a la declaració els deixen amb la paraula a la boca quan se n’adonen
que la plana major ja ha abandonat la cambra. El President i en Raurell s’oculten
protegits per dues cuirasses que impedeixen que la premsa se’ls apropi. La
primera és formada pels mossos d’esquadra, la segona per la resta dels
diputats. Les consignes són clares per cadascun d’ells, i així es dirigeixen a
l’estol de periodistes que els cerquen: -Cap declaració! Cap declaració!- Amb
determinació corren el passadís fins arribar a la planta, l’espai contingut dins
d’aquelles parets tan altes es satura pel remor de les paraules creuades.
Diputats conservadors insulten amb veu alta als consellers del govern i als
independentistes amb un crit preferit: -A la presó! A la presó!, i els altres els
contesten acusant-los de botiflers. Però
res atura aquella corriola d’homes i de dones que a tota pressa es dirigeixen i
es tanquen a la sala de grups. La mesa és ocupada pels consellers i per en
Raurell que seu a la dreta del President, ell, al centre.
La resta dels
diputats es distribueixen per la grada. Noranta set en total. Les expressions
de tots ells mostren un reguitzell d’emocions contraries. Des de l’eufòria fins
a la por mostrant els diferents episodis que separen els dos estats. Els
micròfons zumzegen i en fer-ho, preguen l’atenció de tots aquells polítics
distrets en tertúlies privades però amb un sol tema en comú; la declaració
d’independència que la majoria encara no es poden creure acaben d’aprovar.
El President demana
l’atenció i tot seguit provoca un silenci enmig d’un somriure. Tothom calla
expectant i en Frederic Cardús parla:
- Bé... Consellers,
conselleres, diputats, diputades... Hem de ser conscients que acabem d’engegar
un procés feixuc, costós, lent, cerimoniós... Un procés que ens desgastarà, un
procés que ens posarà en l’ull de mira de l’oposició i de Madrid i cal que
aquest procés l’afrontem plegats i, sobretot, convençuts del dret a
l’autodeterminació contemplat a
l’article 1.2 de la Carta de l’Organització de les Nacions Unides respecte a
la lliure autodeterminació dels pobles, i emparant-nos en la resolució aprovada
per aquest parlament el 3 de març del 2010, ratificant la vigència de la Resolució 98/III sobre el dret a l’autodeterminació
de la nació catalana adoptada el 12 de desembre del 1989, per la qual cosa, i
en resum, el poble de Catalunya a través del seu Parlament és l’únic òrgan
capacitat per declarar-la. A partir d’aquí i ferms en els nostres drets,
sobretot ferms, perquè... Malgrat que sento crits que ens volen enviar a la
presó... – Cardús atura un moment el discurs per mirar-se en Raurell i en
Raurell l’interromp-:
- President, ja sap
que aquests que ho demanen ho porten a la sang i els gens són els gens; així
van governar els seus pares i els seus avis, engarjolant a tothom que intentava
expressar-se democràticament contra l’ideal que segons ells era l’únic model;
l’Espanya una, grande y libre... No hi poden fer més, President, repeteixo, ho
porten a la sang...
La tribuna es posa dempeus
i aplaudeix amb ràbia. Els que són fora esperant esdeveniments no entenen res.
Passats uns instants,
silenciada la xiu xiu que ha provocat el comentari del líder dels
independentistes, el President prossegueix primer fent un incís al comentari
d’en Raurell:
- En tal cas, si no poden
fer-hi més, si són incapaços de contenir aquest caràcter heretat, potser ens
caldrà tenir plaça a l’exili a punt per quan arribin els tancs... –Un nou
xiuxiueig s’alça dins la sala i el President mostra els palmells de les mans
tirant-los cap endavant per pregar silenci-.
Com anava dient, els que van a la presó són els delinqüents i els que incompleixen
les lleis, ja ho sé el que diran, que nosaltres hem actuat contra la llei en
declarar-nos independents, que no ho contempla la constitució Espanyola i,
precisament perquè no ho contempla, com tampoc contempla que el ciutadà de
Catalunya pugui manifestar-se democràticament en un referèndum en tal sentit,
com tampoc contempla que el poble català tingui un pes específic davant de
qualsevol reforma de la constitució, orquestrades totes elles des de Madrid i
sense tenir-nos en compte, només que per ofegar-nos encara més; per tot això,
davant la impossibilitat de fer valdre el nostres drets a través de la
constitució espanyola, precisament és per això que ens acabem de declarar en
estat independent amb tota llibertat i sobirania. A partir d’aquí queda molta
feina per a fer; per començar ens haurem de sotmetre al vist i plau d’un
tribunal internacional, tenim el referent de Kosovo i pensem que la resolució
en el nostre cas no té perquè ser diferent, però, i sobretot, cal
arremangar-nos, negociar amb Madrid i presentar un projecte sòlid al poble per
esvair les pors que la ruptura amb Espanya pugui ocasionar. Cal que el ciutadà
sàpiga que Catalunya esdevinguda en estat no renunciarà a formar part de l’Unió
Europea i que ho farà de ple dret tal i com contempla la Convenció de Viena que preveu que si una regió
s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures contrets
pel seu ex-estat. Caldrà presentar un projecte sòlid de defensa del territori
Català amb la creació del nostre propi exèrcit, requisit per formar part de ple
dret de la unió en quan a la defensa comuna europea estableix. Caldrà fer
números i presentar-los xifres que parlaran de la major predisposició a la
recuperació econòmica com a estat independent, tot i que de ben segur patirem
el boicot d’Espanya, i ho farem amb xifres precises com la recuperació dels
22.000 milions d’euros de l’espoli fiscal amb el que actualment Espanya ens
sagna, és a dir, diners que marxen a Madrid i no tornen, un regal que els fem a
canvi que ells omplin tertúlies amb la boca plena sobre la insolidaritat dels
catalans, el maltractament lingüístic al castellà, i en definitiva de com en arribem
a ser de males persones! Els haurem d’explicar a tots els catalans i a totes
les catalanes, que amb tots aquest diners a les nostres arques disposarem
d’infraestructura de primer nivell per afrontar apostes que ens convertiran en
un dels països més rics i pròspers de la Unió , que apostarem per l’arc mediterrani que gràcies a la nostra situació
geogràfica ens permetrà ser el port europeu d’Àsia, que podrem gaudir d’un
sistema aeroportuari capdavanter, d’una xarxa ferroviària que ens connecti amb
el món, i d’una xarxa viaria sense peatges. És a dir un escenari molt diferent
al que tenim ara perquè les empreses estrangeres decideixin plantar-hi les
arrels. La negociació amb Espanya haurà de començar a partir d’ara mateix; com en qualsevol separació
o divorci s’haurà d’estudiar i valorar el deute i els bens comuns, com per
exemple, els diners aportats pels catalans al fons de la seguretat social,
diners que han de servir, entre d’altres coses, per pagar les pensions. També,
perquè vegin que no ens amaguem dels nostres deures, haurem de fer front a la
proporció del deute públic que ens correspon. Haurem d’arribar a un acord amb
Madrid i si no hi arribem, perquè nosaltres ens mantindrem ferms i sense
arronsar-nos exigint el que ens pertoca, llavors, com també passa amb les
parelles que deixen d’estimar-se, haurem d’anar al tribunal internacional
perquè ho decideixi per nosaltres. El poble que és el que ens legitima a través
dels 90 diputats que diuen sí a Catalunya i encara més, amb la expressió col·lectiva
que avui per tot el país s’ha viscut, expressió i cal remarcar-ho perquè és
molt important fer-ho, no ha arribat només amb la nostra llengua si no que ha
estat entonada també amb l’accent castellà de l’emigrant que sentint-se de casa
entén que amb Espanya no anem bé; doncs, com anava dient, aquest poble que és
el que ens legitima, ha de tenir molt clar i ha d’estar perfectament informat
de la Catalunya que l’espera a partir de demà. Una Catalunya
infinitament millor. Crearem comissions amb l’única finalitat d’informar a la
ciutadania, de negociar amb el govern d’Espanya, amb Europa i amb Washington.
La nit serà llarga, molt llarga, hem d’estar atents a tots els moviments que es
produiran a partir d’ara i, sobretot dels cops que rebrem... Els haurem de
tornar, un rere l’altre, sense defallir...
–El president provoca un silenci, mira a dretes i a esquerres, la sala
resta sotmesa a un silenci sepulcral i per acabar, afegeix-:
- Ara, cedeixo la
paraula al portaveu del govern en Jordi Brull que us informarà de les
comissions de treball. Mentrestant, en Raurell i jo mateix, atendrem els mitjans
de comunicació.
Visca Catalunya!!!
El President i el
líder dels independentistes s’alcen de la mesa. En aquell precís instant i de
manera espontània, els diputats dels dos partits es posen dempeus, primer irromp un aplaudiment, després una veu
entona les primeres estrofes de l’himne nacional, els components de la mesa
també s’alcen i “Els Segadors” retrona amb més força que mai gràcies a les veus
dels noranta diputats que han fet reviure aquell 7 de Juny del 1640 i, fins i
tot, gràcies als set diputats que a l’hora de cantar l’himne no s’abstenen...
Catalunya,
triomfant,
Tornarà a ser
rica i plena!
Endarrere aquesta
gent
Tan ufana i tan
superba!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Ara és hora,
segadors!
Ara és hora
d’estar alerta!
Per quan vingui
un altre Juny
Esmolem ben bé
les eines.
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
Que tremoli l’enemic
En veient la
nostra ensenya;
Com fem caure
espigues d’or,
Quan convé seguem
cadenes!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
